La guerra de demà - Jaume Sisterna

Anirem

a la guerra

de demà

amb les armes

carregades

de moltes

intencions.

Aquest poema de Jaume Sisterna parla literalment d’una guerra, però jo n’he escollit aquests versos perquè m’ha semblat que representen el fet d’agafar forces per emprendre les dificultats del dia a dia, i d’estar preparat per a tot. 

CRIATURA DOLCÍSSIMA - JOAN FUSTER

No sé si m'estimaves: t'estimava 
i això era tot, i això era prou, i els dies 
obraven per a mi racons tendríssims.




He escollit aquesta estrofa perquè demostra la verdadera estima que li tenia a algú i m'ha aparegut bastant profund.

Meritxell Cucullera-Jorba: Rastre breu

                                                               

He buscat en la nit al jaç la teva olor

i en quedava un rastre breu

vas marxar ahir però

ahir sembla ara

una vida.

He elegit aquestos versos perque la autora dóna a comprendre que la persona estimada ha marxat del costat d'ella i l'estimava tant que ara tot el temps que ha pasat en ell li ha paregut tota una vida,  esta perdut.

Andreu Vidal Sastre - Sub-làbarum

I entre les negres branques, 

on el rou reblaneix 
la sang resseca dels que han mort, 
escolta el vent, missatger exacte: 
"Mai no coneixeràs derrota 
ni glòria ni fi."

He elegit aquest poema de Andreu Vidal Sastre, perquè dóna a comprendre que la guerra no serveix per a res, ja que moren moltes persones i mai hi ha un guanyador ni un perdedor, sinó que tots dos bàndols surten perden. 

Venus - Màrius Torres

Assenyala’m, si et plau, el meu camí             

amb el teu gest mutilat i diví...

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,

mires, cruel, amb un somriure antic

aquest temps, massa vell per ser-te amic,

perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu que només ets bella! Marbre groc

no sollat per les llàgrimes ni el foc.

Aquest poema tracta sobre un home que li demana a Venus, deesa de l'amor a la mitologia romana, que li assenya-li el camí perquè creu que ja és vell per a enamorar-se.

EL CAMÍ QUE NO FAIG - MIQUEL MARTÍ I POL

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.

Aquestes dues estrofes em transmeten la soledat d'un ome que sent que s'ha fet vell i enyora poder anar amb la seva estimada i els seus tems de quan era més jove.

LA NIT DE REIS - DOLORS MONSERDÀ I VIDAL

Dins d'un piset xic i pobre

que hi ha a peu pla d'un terrat,

treballa una pobra dona,

treballa sense parar.

Si algun cop minven ses forces,

no desmaia, no, que sap

que al mirar a sa filleta,

les tornarà a recobrar.

   

He triat aquesta estrofa perquè m'inspira el sofriment d'una dona treballadora per fer feliç a la seva filla i poder fer-li un regal la nit de reis, i sap que tot esforç valdrà la pena.