dissabte, 1 de juny de 2013

EL CAMÍ QUE NO FAIG - MIQUEL MARTÍ I POL

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.


Aquestes dues estrofes em transmeten la soledat d'un ome que sent que s'ha fet vell i enyora poder anar amb la seva estimada i els seus tems de quan era més jove.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada